Cursa popular de La Floresta

Cursa dura la de La Floresta, quin fart de pujar i baixar, ja ho deia l’speaker abans de començar que és una autèntica cursa trencacames. Crec que amb més asfalt que terra, però gairebé és una cursa de muntanya. Són 8Km que posen a prova les cames de valent!.

Arribem amb temps, tot i així aparcar el cotxe a La Floresta és una mica complicat. A més, crec que en tot el municipi no deu haver ni un sol carrer pla, així que intentar deixar el cotxe en algun lloc “accessible” és difícil. Arribem al poliesportiu municipal, bones instal·lacions i tot força ben organitzat però amb una mica de cues per lliurar els dorsals. Em penjo el dorsal al pit i me’n vaig a inspeccionar una mica el terreny.

La cursa comença en pujada, els primers 4 Km no pares de pujar, amb algun descans per entremig, però la veritat és que es perd el compte la de vegades que encares una rampa. Carrer darrera carrer et trobes que puges i puges, buffff, n’acabes ben tip, jeje. Una mica abans del Km4, més o menys, ens fan baixar per un corriol molt estret i que, depen qui et trobis al davant et pot desesperar una mica. Després comencem a baixar, gairebé tot per pistes de terra força transitables, però les pujades no s’han acabat i entre baixada i baixada et trobes “regalets” que fan força mal. Aquí us penjo l’altimetria.

Avui som uns 300 corredors, em situo més o menys al mig. Llencen un petard bestial per començar i endavant!. Com ja he explicat es comença en pujada, així que millor no sortir com un boig i guardar una mica. Els primers kilòmetres vaig fent a ritme de 4’ 50” més o menys, que ja està prou bé per les rampes que em vaig trobant. No tinc ni idea del que em trobaré cada cop que tombem una cantonada i això fa que no tiri amb més ganes i em reservi una mica. En arribar prop del Km4 veig que s’ha de baixar per un corriol, amb la mala sort que els corredors que porto al davant frenen molt i es munta una petita cua, total, la primera baixada que em trobo no la puc aprofitar gens i fins i tot, en algun punt, haig de caminar. Si ho arribo a saber, hagués apretat un mica per arribar al corriol abans, que hi farem.

Sortim del corriol, entrem en un carrer més aviat planer i enllacem la primera baixada forta de veritat. És una pista de terra, ample i força transitable. Aquí tots apretem el ritme, miro el GPS, baixem a 4’, de conya!. A veure si recupero una mica. Però la baixada no és eterna i cap al Km5.5 ja tornem a pujar de nou, i quina pujada, bufff. Arribo a dalt tocadet, i una altre baixada!. I després una altre pujada, això no s’acaba mai!!, jeje. Però després d’aquesta darrera pujada veig la darrera baixada (abans de sortir he inspeccionat una mica el darrer kilòmetre, baixada de terra i final en asfalt i pujant). Ja som en el darrer kilòmetre, i tot i que el final és en pujada, no m’ho penso dos cops i tiro fort, faig la baixada a 3’ 40”, gir a la dreta per deixar la terra i recuperar l’asfalt, un carrer més o menys pla que ens porta fins creuar la carretera de Vallvidrera. A partir d’aquí ja comença la darrera pujada, dura però curta, la faig a tope perquè sé que ja s’acaba, buffff, com costa!. Passo l’arc d’arribada en 38’ 09”. Crec que coneixent el terreny i forçant una miqueta més en la primera part es pot fer un minut menys sense gaire problema. La fotografia és al final, a uns 150 metres l’arribada.